En els últims mesos s’ha aprovat la Llei per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, transgènere i intersexuals, i per eradicar la LGTBI fòbia. La publicació d’aquesta llei posa de nou davant la nostra mirada temes que afecten de manera radical la vida de les persones, i especialment respecte a allò que suposa la relació entre l’home i la dona. Una realitat que l’Església ha afrontat amb diferents aportacions per tal de mostrar la visió de la realitat afectiva i sexual de la persona. En aquesta línia consideram oportú oferir una breu síntesi d’aquesta visió, que neix del diàleg de la fe cristiana amb aquelles grans qüestions que afecten la realització de l’ésser humà en totes les seves dimensions.
Home i dona
1. Déu va crear l’home i la dona, i els va concedir la mateixa dignitat. Així apareix en el relat bíblic de la creació: «Déu creà l’home a la seva imatge, a imatge de Déu el va crear, home i dona els va crear» (Gn 1,27). Relat que finalitza amb aquesta bella conclusió: «Déu veié tot el que havia fet, i era molt bo» (Gn 1,31). «Creant l’home «varó i dona», Déu dóna la dignitat personal de la mateixa manera a l’home i la dona. L’home és una persona, i això s’aplica en la mateixa mesura a l’home i la dona, perquè els dos varen ser creats a imatge i semblança d’un Déu personal» (Catecisme de l’Església Catòlica [CIC], n. 2334).
Sexualitat: diferència i complementarietat
2. «La sexualitat abraça tots els aspectes de la persona humana, en la unitat del seu cos i de la seva ànima. Afecta particularment a l’afectivitat, a la capacitat d’estimar i de procrear i, de manera més general, a l’aptitud d’establir vincles de comunió amb un altre» (CIC, n. 2332).
3. «Correspon a cada un, home i dona, reconèixer i acceptar la seva identitat sexual. La diferència i la complementarietat físiques, morals i espirituals, estan orientades als béns del matrimoni i al desenvolupament de la vida familiar. L’harmonia de la parella humana i de la societat depèn en part de la manera en què són viscudes entre els sexes la complementarietat, la necessitat i el suport mutus »(CIC, n. 2333).
4. «Cada un dels dos sexes és, amb una dignitat igual, encara que de manera diferent, imatge del poder i de la tendresa de Déu. La unió de l’home i de la dona en el matrimoni és una manera d’imitar en la carn la generositat i la fecunditat del Creador »(CIC, n. 2335).
Matrimoni
5. Jesús reafirma i restaura la voluntat originària de Déu en la creació respecte de l’home i la dona, i respecte al matrimoni: «[…] al principi de la creació Déu els va crear home i dona. Per això deixarà l’home pare i mare, s’unirà a la seva dona i seran els dos una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que no ho separi l’home» (Mc 10,6-9). «D’aquesta unió procedeixen totes les generacions humanes» (CIC, n. 2335).
6. Una antropologia adequada no només contempla els aspectes biològics i psicològics de la persona, sinó també la seva realitat espiritual, de la mateixa importància per al bé integral de la mateixa. Si bé, la unitat de la persona en tots els seus aspectes reclama la inseparabilitat entre la sexualitat i l’amor, el qual, i d’altra banda, encara que comporta sentiments, no es pot reduir de cap manera a un sentiment, ja que comporta una decisió lliure de la voluntat de lliurar la pròpia vida i, en aquest cas, durant tota la vida:
«La sexualitat està ordenada a l’amor conjugal de l’home i de la dona. En el matrimoni, la intimitat corporal dels esposos ve a ser un signe i una garantia de comunió espiritual. Entre batejats, els vincles del matrimoni estan santificats pel sagrament» (CIC, n. 2360).
«La sexualitat […] mitjançant la qual l’home i la dona es donen l’un a l’altre amb els actes propis i exclusius dels esposos, no és una cosa purament biològic, sinó que afecta el nucli íntim de la persona humana com a tal. Ella es realitza de manera veritablement humà només quan és part integral de l’amor amb què l’home i la dona es comprometen totalment entre si fins a la mort» (CIC, n. 2361).
Família
7. «Un home i una dona units en matrimoni formen amb els seus fills una família. Aquesta disposició és anterior a tot reconeixement per l’autoritat pública; s’imposa a ella. Es la considerarà com la referència normal en funció de la qual han de ser apreciades les diverses formes de parentiu »(CIC, n. 2202).
8. «Quan va crear l’home i la dona, Déu va instituir la família humana i la va dotar de la seva constitució fonamental. Els seus membres són persones iguals en dignitat. Per al bé comú dels seus membres i de la societat, la família implica una diversitat de responsabilitats, de drets i de deures» (CIC, n. 2203).
Educació dels fills
9. «[…] El paper dels pares en l’educació té tant pes que, quan falta, difícilment es pot suplir. El dret i el deure de l’educació són per als pares primordials i inalienables» (CIC, n. 2221).
10. «Els pares són els primers responsables de l’educació dels seus fills» (CIC, n. 2223). I, com a tals, «tenen el dret d’escollir-los una escola que correspongui a les seves conviccions. Aquest dret és fonamental. Quant sigui possible, els pares tenen el deure de triar les escoles que els ajudaran en la seva tasca d’educadors cristians. Els poders públics tenen el deure de garantir aquest dret dels pares i d’assegurar les condicions reals del seu exercici »(CIC, n. 2229).
11. Contemplant aquest dret i aquest deure inalienables dels pares a educar els seus fills conforme a les seves conviccions morals i religioses, dret emparat per la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 (article 26,3) i per la Constitució Espanyola de 1978 (article 27,3), és inevitable que sorgeixi el dubte i la preocupació sobre, si amb aquesta llei aprovada en l’Assemblea Regional de Múrcia, aquest dret intransferible dels pares queda prou protegit o, per contra, ha sofert greu menyscapte.
Ideologia de gènere
12. Amb la serenor dels que busquen, en el diàleg sincer, la veritat de les coses, s’aporten aquí dues reflexions molt important que elPapa Francisco ha publicat recentment al respecte:
13. «L’ecologia humana implica també una cosa molt profund: la necessària relació de la vida de l’ésser humà amb la llei moral escrita en la seva pròpia naturalesa, necessària per poder crear un ambient més digne. Deia Benet XVI que hi ha una «ecologia de l’home» perquè «també l’home té una naturalesa que ell ha de respectar i que no pot manipular al seu capritx». En aquesta línia, cal reconèixer que el nostre propi cos ens situa en una relació directa amb l’ambient i amb els altres éssers vivents. L’acceptació del propi cos com un do de Déu és necessària per acollir i acceptar el món sencer com a regal del Pare i casa comuna, mentre una lògica de domini sobre el propi cos es transforma en una lògica de vegades subtil de domini sobre la creació. Aprendre a rebre el propi cos, a cuidar-lo i a respectar els seus significats, és essencial per a una veritable ecologia humana. També la valoració del propi cos en la seva feminitat o masculinitat és necessària per reconèixer-se a si mateix en la trobada amb el diferent. D’aquesta manera és possible acceptar joiosament el do específic de l’altre o de l’altra, obra de Déu creador, i enriquir-se recíprocament. Per tant, no és sana una actitud que pretengui «cancel·lar la diferència sexual perquè ja no sap confrontar-se amb la mateixa»» (Carta Encíclica Laudato si’, de 24 de maig de 2015, n. 155).
14. «Un altre desafiament sorgeix de diverses formes d’una ideologia, genèricament anomenada gender, que» nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i de dona. Aquesta presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia porta a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps». És inquietant que algunes ideologies d’aquest tipus, que pretenen respondre a certes aspiracions a vegades comprensibles, procurin imposar-se com un pensament únic que determini fins i tot l’educació dels nens. No cal ignorar que «el sexe biològic (sex) i el paper sociocultural del sexe (gender), es poden distingir però no separar». D’altra banda, «la revolució biotecnològica en el camp de la procreació humana ha introduït la possibilitat de manipular l’acte generatiu, convertint-lo en independent de la relació sexual entre home i dona. D’aquesta manera, la vida humana, així com la paternitat i la maternitat, s’han convertit en realitats componibles i descomponibles, subjectes principalment als desitjos dels individus o de les parelles». Una cosa és comprendre la fragilitat humana o la complexitat de la vida, i una altra cosa és acceptar ideologies que pretenen partir en dos els aspectes inseparables de la realitat. No caiguem en el pecat de pretendre substituir al Creador. Som criatures, no som omnipotents. El creat ens precedeix i ha de ser rebut com a do. Alhora, som cridats a custodiar la nostra humanitat, i això vol dir abans de res acceptar-la i respectar-la com ha estat creada» (Exhortació Apostòlica postsinodal Amoris laetitia, de 19 de març de 2016, n. 56).
L’Església, constreta per la caritat de Crist, viu i proclama l’amor i la misericòrdia de Déu envers totes les persones, acull amb delicadesa i compassió a tot el que s’apropa a ella, respecta als que no comparteixen el seu ensenyament; però no pot renunciar a exposar la bellesa del designi creador de Déu i a proclamar la Bona Nova de l’Evangeli, ja que per a ella constitueix un altre deure d’aquesta mateixa caritat. Amb això contribueix al bé integral de la persona i de la societat en el seu conjunt.
Fuente original: http://www.agenciabaleria.com/200-ampliar_noticia.php?idioma=cat&&desc=ALGUNS_APUNTS_SOBRE_IDEOLOGIA_DE_GÈNERE&¬icia_id=9236